Ocaña. Exposición en la Galeria Mec-Mec

Video-Nou va ser un col·lectiu creat arran de les Jornades de Vídeo organitzades pel CAIC (Buenos Aires), que van tenir lloc a principis de 1977 a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Els membres del col·lectiu, integrat en part per ex-alumnes del curs CIPLA de l'Institut del Teatre de Barcelona, procedien dels àmbits del periodisme, la sociologia, l'ensenyament, la fotografia, l'arquitectura, l'art i el disseny -més tard es van sumar altres procedents de l'urbanisme, l'antipsiquiatria i les arts escèniques. Video-nou explorava els diversos camps d'aplicació del vídeo: social, artístic, documental, educatiu i professional. L'activitat de Vídeo-Nou es va centrar en la pràctica de la comunicació horitzontal, bidireccional i participativa, en l'àmbit del què llavors es coneixia com «animació sòcio-cultural»: en aquest cas, produint vídeos elaborats amb la participació directa dels propis interessats i que es difonien immediatament en el seu context específic -que anomenaven «intervenció vídeo». A principis de 1979, Video-Nou es constitueix en equip gestor del Servei de Vídeo Comunitari -concebut amb voluntat de servei públic-, al març de 1979 organitza les primeres Jornades de Vídeo Comunitari al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, i inicia les seves activitats amb el suport de l'Institut del Teatre al juliol de 1979, primerament com a Societat Civil no lucrativa i més tard com a Cooperativa, una experiència que va durar fins a l'any 1983. L'objectiu central del Servei de vídeo Comunitari va ser difondre i promoure la utilització del vídeo com a mitjà de comunicació i de dinamització social, cultural, educativa i informativa de la vida comunitària. Es va formar a més de tres-centes persones, es van mantenir contactes d'informació i de distribució amb la xarxa internacional de centres dedicats a la comunicació descentralitzada i horitzontal, i també es va contribuir críticament a l'expansió del vídeo i de la televisió local.

Al llarg dels 34 minuts que dura la pel·lícula una sèrie d'escenes van conformant-se davant els nostres ulls: Ocaña es vesteix de dona i comença a ballar sevillanes, Camilo s'apunta al ball davant la mirada perplexa dels visitants de l'exposició. Apareix en escena, llavors, l'equip de rodatge de Ventura Pons que, en aquests moments es trobava realitzant el film que es coneixerà més endavant per Ocaña, retrato intermitente. Ocaña canta flamenc acompanyat a la guitarra per Camilo. Més endavant, Ocaña continua explicant l'exposició, després recita a la Macarena, i finalment interpreta una altra vegada amb Camilo un fragment d'una peça de teatre (sembla que dels germans Quintero). El film es tanca de nou amb imatges de l'equip de rodatge de Ventura Pons.