Negu Hurbilak

Fa quatre anys, un grup d’estudiants de l’ESCAC que compartia inquietuds i punts de vista va començar a desenvolupar projectes en comú. El seu primer projecte, "Erroitz", va posar la pedra inicial d’un camí de creació i de complicitat que avui dia segueix en construcció. Un any més tard van produir el migmetratge "Laiotz", també rodat al País Basc, i abans van reflexionar sobre la realitat rural catalana amb "A rabassa morta". "Negu hurbilak" (Cercano invierno) (2023) és el seu primer llargmetratge, a on el col·lectiu va un passa més enllà per a narrar la història d’una ‘iheslari’ al convuls context polític de 2011 d’Euskal Herria. 

La pel·lícula va tenir es va estrenar al 76è Locarno Film Festival, a la secció Cineasti del Presente, a on va rebre la menció especial del jurat. També va ser guardonada al festival Márgenes Madrid, obtenint el Premio del Jurado Joven de la Sección Escáner. El llargmetratge ha viatjat per festivals de cinema d’elevat prestigi internacional amb el SEMINCI, Cork International Film Festival, MedFilm Festival, Festival Cinematográfico Internacional del Uruguay, etc. "Negu hurbilak" es va estrenar a sales de cinema comercials el 23 de febrer de 2024.

El Colectivo Negu ha desenvolupat una metodologia de treball profundament col·laborativa, a on les decisions creatives no es prenen de manera jeràrquica, sinó a través d’un procés de diàleg constant entre les seves integrants. Aquest enfocament horitzontal afecta totes les etapes del procés cinematogràfic, des de l’escriptura fins al muntatge, construint un cinema que emergeix de la trobada amb el territori, la gent i les circumstàncies del rodatge. En tost d’imposar una visió predissenyada, la pel·lícula es nodreix de la interacció amb el context real, adoptant un mètode d’immersió al que l’observació i l’escolta són essencials. 

El treball amb actors no professionals és una de les claus del seu cinema. A "Negu Hurbilak", els habitants de Zubieta no solament interpreten personatges, sinó que aporten la seva pròpia experiència i gestualitat, generant una autenticitat impossible d’obtenir mitjançant una posada en escena convencional. Això requereix un procés d’adaptació a on els temps del rodatge s’ajusten a la dinàmica de la comunitat, establint una relació de confiança a la qual les mirades i els silencis adquireixen tant pes com les paraules. La càmera no s’imposa sobre la realitat, sinó que es converteix a un dispositiu de registre que capta el que succeeix al seu estat més pur, cosa que permet que l’atzar i les dinàmiques naturals de l’entorn influeixen a la pel·lícula. El guió és una estructura flexible, reescrivint-se constantment a mesura que el rodatge avança, deixant espai per a la improvisació i l’adaptació a l’imprevist. La narració no es construeix des d’una planificació tancada, sinó des de la interacció amb els cossos, el paisatge i els gestos. Al muntatge, aquest enfocament continua present: el material es revisa de manera conjunta, buscant un ritme que respecti la textura del rodatge i evitant que una lògica imposada desvirtuï l’organicitat de les imatges. Es treballa amb una consciència del temps i el silenci, permetent que l’atmosfera respira i que les emocions emergeixen sense necessitat de subratllar-les. L’elecció del 16mm no és solament una decisió estètica, sinó un gest que reforça la materialitat de la imatge i la ritualitat del rodatge. La limitació de tomes imposa una manera de filmar a on cada pla té un pes específic, capturant la presència dels cossos i la seva relació amb l’espai. La llum natural, la textura del gra i la fisicitat de l’entorn s’integren a la narrativa, fent que la pel·lícula transcendeix el merament visual per a convertir-se en una experiència sensorial. 

El Colectivo Negu entenent el cinema com a una construcció compartida, a on cada integrant aporta la seva sensibilitat en un procés de cerca constant. La seva metodologia es basa en la immersió al territori, l’obertura a l’atzar, l’escolta i la flexibilitat narrativa, allunyant-se de les estructures de producció convencionals per a generar un cinema que s’arrela a la vida mateixa. Més que una forma de fer cinema, és una forma d’estar al món, a on la mirada es va convertir en un acte de resistència i la pel·lícula a un espai de trobada.