Numax presenta...

Joaquím Jordà va néixer l’any 1935 a Santa Coloma de Farners (Girona) en el si d’una família afí al règim franquista. Va estudiar dret per desig del seu pare, però després de llicenciar-se el 1957 es trasllada a Madrid per ingressar a l'Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas, rebatejat després com a Escuela Oficial de Cinematografía. Sense acabar els estudis torna a Barcelona, on contribueix a la creació de l'Escola de Barcelona i codirigeix amb Jacinto Esteva el seu primer llargmetratge Dante no es únicamente severo (1967), un film manifest que es proposa superar les barreres de la censura franquista a través de l'experimentació formal.

Cansat del franquisme, el 1969 s’exilia a Itàlia i realitza pel·lícules per a la productora del Partit Comunista Italià, UNITELE Films, i Spezziamo le catene (1971), amb Ivo Barnabó Micheli, sobre les pràctiques d’absentisme i sabotatge a Alfa Romeo. El 1973 torna a Espanya i comença a treballar seriosament en la traducció sense abandonar la lluita política, però no és fins a finals dels anys setanta que torna a posar-se darrere la càmera amb Numax presenta…(1980).

Convençut que el cinema era la seva veritable passió, s’instal·la a Madrid el 1983, on realitza alguns projectes per a televisió, treballa regularment com a guionista i torna a la direcció cinematogràfica amb El encargo del cazador (1990). El 1995 s'integra a la plantilla de la Universitat Pompeu Fabra, reprenent el contacte amb Barcelona. Malauradament, el 1997 pateix un ictus cerebral que li provoca agnòsia i alexia.

En els darrers anys, la figura de Jordà va prendre rellevància gràcies a documentals com el guardonat Monos como Becky (1999), De nens (2004) o Veinte años no es nada (2005). El 24 de juny de 2006, Jordà va morir a Barcelona. Va obtenir a títol pòstum el Premio Nacional de Cinematografía i la Medalla Especial del Círculo de Escritores Cinematográficos, i va ser guardonat amb el Premio Nacional de Cinematografía de l’any 2006.

Assemblea de Treballadors de l’empresa d’electrodomèstics Numax

És realment singular aquest cas en què un col·lectiu de treballadors, sense coneixements previs sobre cinema, els seus llenguatges, codis o tècniques, va decidir impulsar-se a si mateix com a protagonista d’una pel·lícula sobre la seva pròpia lluita. L’Assemblea de Treballadors de l’empresa d’electrodomèstics Numax no comptava amb experiència cinematogràfica, però sí amb una forta voluntat de deixar testimoni del seu procés. Per dur-lo a terme, van recórrer a Joaquim Jordà, conegut d’un parell de treballadors, en qui van dipositar la tasca de materialitzar la seva història. Es tracta d’un exemple poc comú on qui viu el conflicte decideix explicar-lo directament, encarregant-ne la representació a un cineasta extern però sota la seva pròpia iniciativa i mirada col·lectiva.

Numax S.A. era una fàbrica situada al centre de Barcelona, a pocs passos de la Sagrada Família. En els seus anys de màxima activitat va arribar a tenir més de tres-cents treballadors. Durant una primera etapa es dedicaven a la fabricació de ventiladors, però amb el temps, i en un context econòmic cada cop més difícil, van passar a produir una gamma reduïda d’electrodomèstics. A finals dels anys 70, un conflicte laboral va marcar un abans i un després en la seva història. El que va començar com una protesta per l’acomiadament de diversos empleats va derivar en una vaga prolongada i, més endavant, en l’ocupació de la planta. Va ser durant aquesta ocupació quan els treballadors van descobrir que els propietaris s’havien retirat de l’empresa. Encara no eren els propietaris legals, però en la pràctica es van convertir en els únics responsables del lloc i del seu funcionament.

Els empresaris —nazis refugiats a Barcelona— havien iniciat una liquidació encoberta, venent actius a preus baixos i declarant la suspensió de pagaments. Davant aquesta situació, la plantilla va prendre una decisió poc habitual: organitzar-se en assemblea i assumir la gestió directa de la fàbrica. Així va néixer una experiència d’autogestió que va durar diversos anys i que, en el seu moment, va ser pionera a Espanya. Quan aquell projecte col·lectiu va començar a mostrar signes clars d’esgotament, va sorgir la necessitat de deixar constància del viscut. Amb els fons restants de la caixa de resistència, al voltant de 600.000 pessetes, van decidir realitzar un documental. Van contactar amb Joaquim Jordà, qui va assumir el projecte sense un guió previ, amb l’objectiu de capturar la memòria de l’experiència, i d’aquí va néixer Numax presenta. Un testimoni cinematogràfic que, més de quatre dècades després, continua oferint una mirada lúcida sobre les tensions laborals, polítiques i personals d’aquella època.

La comunitat de Numax era diversa, però en general molt activa i compromesa. Entre els treballadors convivien sectors més tradicionals, com alguns veterans vinculats al sindicalisme clàssic, amb grups joves que apostaven per noves formes d’organització. Cal destacar que les dones van tenir un paper especialment destacat, tant en l’àmbit pràctic com en el polític. Dins del col·lectiu també hi havia diferències: alguns mantenien una visió política estructurada, mentre que altres defensaven postures més radicals i centrades en allò social, allunyades fins i tot del concepte de treball assalariat, tot i que fossin ells mateixos qui dirigien l’empresa. Una de les reflexions que millor resumeix aquell desencís va aparèixer en una assemblea, recollida a la pel·lícula: “Val que t’exploti un patró si no hi ha més remei, però fer-ho tu mateixa, això no té sentit”. I és que, tot i que amb menys hores es mantenia el nivell de producció, les dificultats per distribuir el que es fabricava eren enormes. El boicot per part d’altres empreses, juntament amb la manca de mitjans per fer publicitat, van convertir l’experiència en quelcom cada cop més insostenible.

Quan van assumir que el final era inevitable, van optar per tancar, però també per deixar un llegat. Va ser aleshores quan va entrar en escena Jordà, enregistrant converses amb qui havia format part del procés, recollint records, anàlisis i emocions. Va proposar la idea del documental en una assemblea, va ser aprovada per majoria, i amb mitjans molt limitats —una càmera de 16 mm, un tècnic de so i molt compromís— el projecte va prendre forma.

Jordà practica un cinema documental innovador i renovador, coherent i provocador, que aprofita recursos de la ficció, de l’assaig i del cinema militant per revelar aspectes incòmodes de la societat. Un cinema que no amaga els seus mecanismes de rodatge i representació. En paraules de Joaquim Jordà, “un cinema que creu en la veritat i no en l’objectivitat, un cinema documental obert, que necessita de la ficció per créixer. Perquè la separació entre ficció i documental s’ha trencat”.

La seva manera de treballar no responia a un model tancat, sinó que s’articulava des d’una pràctica profundament vinculada al context de cada projecte. Defensava un cinema que no aspirés a la neutralitat, sinó que assumís la seva condició de construcció subjectiva. Afirmava que “la veritat no està renyida amb la posada en escena” i que “tot documental és una forma de ficció”, en tant que requereix selecció, enquadrament, muntatge i interpretació. Aquesta postura el va portar a incorporar de manera intencionada i explícita elements de dramatització, reconstrucció o intervenció directa, sense que això signifiqués una pèrdua de rigor.

Pel que fa al procés de producció, Jordà partia sovint de estructures obertes que es modelaven al llarg del rodatge. En pel·lícules com Numax presenta (1980) o De nens (2003), la narrativa es construeix progressivament, mitjançant entrevistes, observació de situacions reals, intervencions del mateix director i recursos de ficció. Aquesta estratègia li permetia adaptar-se a l’imprevist, incorporar l’atzar i generar una relació més natural de diàleg amb les persones filmades.

Un aspecte central del seu treball també era la implicació dels protagonistes en el procés. Jordà no els tractava com a simples informants o personatges observats, sinó com a participants actius, capaços d’intervenir en la construcció del relat. Aquest enfocament horitzontal, proper a una ètica col·laborativa, es traduïa en formes de cinema participatiu, on els límits entre autor, subjecte i espectador es tornaven més difusos. A més, Jordà s’interessava pels marges, tant en termes socials com formals. Els seus documentals no només abordaven temes políticament incòmodes (l’autogestió obrera, la justícia infantil, les malalties mentals), sinó que també proposaven estructures narratives no convencionals, on el muntatge jugava un paper central. Lluny de cercar una narrativa lineal, Jordà construïa les seves pel·lícules a partir de blocs temàtics, contrastos de to i jocs de veu entre diferents registres. En definitiva, la seva metodologia es basava en l’obertura, la implicació crítica i la reflexió constant sobre el cinema com a eina política, ètica i expressiva.

Numax presenta va néixer sense un guió convencional. L’únic punt de partida era una escaleta cronològica, construïda a partir de gravacions prèvies. L’estructura del rodatge combinava diverses tècniques: escenes quotidianes, relats personals i reconstruccions puntuals de fets reals. Jordà recordava aquell procés com a intens, però també ple de moments insòlits i divertits. Per exemple, al final de cada jornada penjava al tauler d’anuncis el pla de rodatge de l’endemà. Això provocava que moltes treballadores apareguessin maquillades i vestides com si anessin a una festa. Al principi, aquella posada en escena li semblava una interferència, quelcom que alterava l’espontaneïtat. Però amb el temps va entendre que també era una forma legítima d’autoafirmació: tenien dret a decidir com volien mostrar-se davant de la càmera.

El rodatge va ser breu, a penes deu dies limitats per la manca de pressupost, que va acabar en una celebració improvisada, amb música en directe i un ambient molt propi de l’època dels 70: desinhibit i irreverent. Durant aquells dies es va prendre també la decisió definitiva de tancar la fàbrica i assumir l’atur. En aquest context, Jordà, càmera i micròfon en mà, va fer dues preguntes als treballadors: “Què ha significat aquesta experiència per a tu?” i “Què penses fer ara?”. Les respostes destil·laven una barreja estranya de tristesa, alleujament, entusiasme i desconcert.

Finalment es va rodar l’escena més teatralitzada del documental. En un sol matí, a l’Institut del Teatre, van filmar amb un grup d’actors una representació ficcionada de la patronal: com havien impulsat la vaga per justificar la venda de la fàbrica a una immobiliària, com la resistència dels treballadors va frustrar aquests plans, i com tot això s’inseria en el context polític de la Transició i els Pactes de la Moncloa. Aquesta part, juntament amb el pròleg i l’escena final, es va rodar en color. La resta del metratge és en blanc i negre.

El muntatge va començar poc després. Els treballadors van escollir un comitè de seguiment, que assistia a les sessions nocturnes juntament amb Jordà i la muntadora Teresa Font. Sovint, el cansament els vencia i acabaven adormits sobre la moqueta de l’estudi. Quan no era així, solien intervenir assenyalant desequilibris en el protagonisme d’uns o altres companys, i aquestes observacions es corregien immediatament. Tanmateix, hi va haver un moment de censura contundent: havien rodat una escena final de to satíric amb el grup teatral de Mario Gas, es tractava d’un número musical. Un cor de treballadores amb bates blau fosc, un altre d’oficinistes en blau clar, i un tercer d’empresaris amb gavardines. El número el liderava un cantant que interpretava “Gavilán o paloma”. L’escena acabava amb les treballadores ballant amb els empresaris, essent despullades de les seves bates i quedant-se en biquini, mentre la cançó es transformava en una samba i tot el grup marxava simbòlicament cap a Rio de Janeiro, lloc on suposadament s’hauria refundat la nova Numax. El comitè de muntatge va prohibir terminantment incloure aquesta escena: “elles mai ballarien amb un empresari”.