Les Insoumuses

Després de comprar una de les primeres càmeres de vídeo Portapack, Carole Roussopoulos es va convertir en videógrafa independent en 1970. Un any abans havia format el col·lectiu Video Out juntament amb el seu company Paul Roussopoulos en un context d'efervescència de col·lectius de vídeo independents, autònoms i militants, des de feministes fins a llibertaris i d'extrema esquerra. 

Davant la freqüent escassetat d'equips d'edició, Carole decideix utilitzar els de l'Escola de Belles Arts de París, un lloc que havia acollit les primeres reunions del moviment d'alliberament de les dones i que la posa en contacte amb les feministes parisenques. 

En 1974, dos militants feministes, l'actriu de cinema i teatre Delphine Seyrig i una amiga de la infància dedicada a la traducció, Ioana Wieder, participen en un dels cursos de vídeo només per a dones organitzats per Carole. Convençudes per les possibilitats que oferia la càmera de vídeo i la manera de filmar de Carole, ambdues es van convertir en directores activistes. Gràcies a la utilització del vídeo, podien rodar sense un gran equip ni estructura de preproducció, i amb total autonomia. Allà on els tècnics i professors de cinema tradicionals —en la seva majoria homes— estaven absents, les feministes van veure potencial i van aprofitar aquesta nova tecnologia.

Juntament amb altres tres dones —Claude Lefèvre-Jourde, Monique Duriez i Josée Constantin—, Ioana i Delphine van fundar Les Muses s’amusent (Les muses es diverteixen). L'associació es definia com «un grup de dones decidides a denunciar la imatge i el paper estereotipats de la dona que transmeten els mitjans de comunicació, i a respondre a això mitjançant produccions audiovisuals (vídeos, fotografies, muntatges de diapositives sonores, cassets)».

A partir d'aquí, la trobada entre Carole, Delphine i Ioana, i les seves produccions conjuntes, va donar lloc al col·lectiu Les Insoumuses.

Les Insoumuses van ser les futures fundadores del Centre Audiovisuel Simone de Beauvoir, creat en 1982. Durant els anys setanta, van realitzar juntes una quinzena de pel·lícules, signades a vegades per dues, tres o quatre d'elles (quan incloïen a altres col·laboradores), i a vegades utilitzant només els seus noms. Encara que no sempre figuren en els breus —o inexistents— títols de crèdit, totes van participar d'alguna manera en la realització de les pel·lícules, ja sigui en el rodatge o en el muntatge, per exemple.

Les tres estaven polititzades, eren feministes, d'origen estranger o amb experiència de vida a l'estranger, i mostraven una forta sensibilitat cap a la situació de les dones i de les minories en el món. Eren conscients de totes les formes d'opressió i compartien una visió radicalment internacionalista.

En els seus vídeos, a més d'abordar temes directament vinculats a la dona i al cos —com l'avortament, la violència sexual, les relacions de gènere i les etiquetes socials—, també criticaven la dominació exercida pels mitjans de comunicació tradicionals, com s'evidencia en “Maso et Miso vont en bateau”. La situació dels presos polítics, les guerres, les detencions i les tortures, així com els drets humans, la psiquiatria i les qüestions de sexualitat —especialment en relació amb lesbianes, gais i persones trans— eren també temes que els preocupaven.

Les Insoumuses realitzaven vídeos des de dins del moviment feminista, en el qual les tres estaven activament implicades. La seva visió era radical: una dona en rebel·lió contra el patriarcat, els clixés de gènere i la imatge tradicional de les “muses”. La càmera era una eina política per a definir la seva pròpia imatge i documentar les lluites.

«El treball col·laboratiu de Seyrig, sobretot el que va fer amb les seves companyes feministes Carole Roussopoulos i Ioana Wieder, és paradigmàtic d'un ús emancipador del vídeo com a part d'un programa polític compartit. El potencial radical de les seves produccions consisteix en la capacitat de totes elles de combinar humor, crítica social i la construcció d'una mirada feminista.» (“Muses insubmises: Una introducció”, de Nataša Petrešin-Bachelez i Giovanna Zapperi / Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, 2019).