Grupo Cine Liberación

Solanas i Getino van ser també els autors del manifest Hacia un tercer cine: apuntes y experiencias para el desarrollo de un cine de liberación en el Tercer Mundo, compromès amb la producció d’un cinema combatiu contra l’imperialisme. El text va ser publicat per primera vegada a la revista cubana Tricontinental, vol. 13, p. 120, octubre de 1969. Posteriorment, el 1971, van publicar el manifest Cine militante: una categoría interna del Tercer Cine amb la intenció de reforçar la funció del cinema com a eina militant d’adhesió al peronisme.

El film La hora de los hornos constitueix el punt de partida d’una primera etapa del Grupo Cine Liberación, i el retorn del peronisme al govern el 1973 suposa l’inici d’una segona etapa que es tanca amb el cop d’estat de 1976 i l’exili d’alguns membres del grup.

Juntament amb “Pino” Solanas i Octavio Getino, van formar part del grup Gerardo Vallejo i María Elena Massolo, esposa d’Octavio Getino. Altres moviments cinematogràfics argentins de l’època, com el Grupo Cine de la Base i els Realizadores de Mayo, van orbitar al voltant de Cine Liberación, establint col·laboracions freqüents amb Enrique i Nemesio Juárez, entre d’altres.

Per al grup, el cinema era un mitjà de resistència davant la dictadura, així com un procés polític alliberador adreçat a la classe obrera com a subjecte de transformació revolucionària a l’Argentina. En aquest sentit, el manifest Hacia un Tercer Cine es presenta com una declaració d’intencions pel que fa al contingut i la forma del cinema revolucionari enfront d’un cinema hegemònic que només transmetia allò que el sistema permetia (Solanas). Per això, s’oposen al que anomenen Primer Cine, que associaven a la indústria cinematogràfica de Hollywood, definida com una cinematografia burgesa, un cinema-espectacle alienant, identificat amb els interessos de l’imperialisme i el neocolonialisme. I també al Segon Cine, que abastava el “cinema d’autor”, el “cinema expressiu”, la nouvelle vague i el cinema novo, en considerar-lo reformista i poc transformador.

D’altra banda, influenciat per la guerra de lliberament algeriana i el guevarisme a través de Frantz Fanon i el Che, entre altres pensadors, el Grupo Cine Liberación situa el Tercer Cine dins la lluita antiimperialista dels pobles del Tercer Món, entesa com «la més gegantesca manifestació cultural, científica i artística de la nostra època, la gran possibilitat de construir des de cada poble una personalitat alliberada, la descolonització de la cultura».*

Tot i estar prohibida la seva projecció pública a l’Argentina fins al 1973, La hora de los hornos i els manifestos de Cine Liberación van adquirir una gran projecció internacional entre 1968 i 1978, coincidint amb l’auge del cinema polític i militant en diverses parts del món.

*El film es pot visionar en aquesta web.

Cine Liberación va obrir un circuit alternatiu formant les “Unidades Móviles de Cine Liberación” o grups de difusió, amb la finalitat de projectar clandestinament les seves pel·lícules com a material de discussió col·lectiva. Per al grup, cada projecció era un “acte” catalitzador de consciència i acció política. Quan La hora de los hornos començava la seva projecció, apareixia a la pantalla la cita de Frantz Fanon: «Tot espectador és un covard o un traïdor», amb la intenció de revertir la figura de l’espectador i convertir-lo en activista militant «cridat a modificar i ‘acabar’ la pel·lícula, és a dir, fer-la, construir-la». La pel·lícula incorporava pauses i interrupcions per convocar un debat constructiu amb els assistents, que s’identificaven amb les lluites socials que apareixien a la pantalla. «El que importa no és la imatge fílmica, és l’acte viu que s’obre en cada projecció. La possibilitat d’una comunicació profunda entre els companys que són protagonistes de la lluita d’alliberament; aquells que estan sobre la pantalla i a la sala al mateix temps», deien els seus autors.

L’experiència que cercava el Tercer Cinema no era, doncs, filmar els obrers a la fàbrica o sortint-ne, sinó provocar que fossin ells mateixos qui prenguessin consciència de la seva representació com a agents de canvi.