Escola Popular de Cinema de Barcelona

A més d’altres influències clàssiques del vídeo participatiu, la tasca d’Alberto Bogleux s’inspira també en el guionista i teòric del cinema Cesare Zavattini. Reprèn diverses de les seves idees sobre el cinema com a eina per descriure la realitat social. Aquesta perspectiva, propera al neorealisme italià, travessa el seu treball amb l’Escola Popular de Cinema, on el cinema es concep com un mitjà per visibilitzar històries col·lectives i generar processos de reflexió comunitària.

L’Escola Popular de Cinema de Barcelona es presenta com:
«Un projecte de formació no formal en el mitjà audiovisual i el vídeo participatiu dirigit a les xarxes socials i als barris populars de la ciutat, amb l’objectiu d’utilitzar el cinema com a eina artística per a la transformació i la inclusió social.»

El projecte va desenvolupar diverses iniciatives a Sants, Nou Barris, Bon Pastor, Raval, Gòtic i la Ribera. A més, va estendre la seva tasca a algunes escoles d’aquestes zones. D’aquesta manera, es va promoure la participació i l’aprenentatge audiovisual entre joves i veïns d’aquestes comunitats i barris. Entre els temes tractats a les seves produccions es troben històries dels barris i la realitat dels joves migrants que hi viuen, incloent-hi les seves necessitats, experiències escolars i desafiaments quotidians. Aquestes produccions ofereixen mirades pròpies des de les comunitats creadores.

Dins del mateix projecte, es participa en altres com Regards2Banlieue – Europe, una iniciativa que va reunir associacions de diversos països europeus especialitzades en vídeo independent i formació audiovisual per al canvi social. El programa buscava fomentar un intercanvi creatiu entre joves en situació de vulnerabilitat de barris perifèrics. Els participants produïen reportatges de vídeo, compartint experiències i habilitats.

Els tallers es van continuar realitzant fins a l’any 2018, quan es va concloure aquesta etapa de treball dins del projecte.

Com a metodologia de treball, l’Escola Popular de Cinema de Barcelona utilitza el format de taller. Aquests tenien una durada variable, que podia anar des d’uns dies fins a diversos mesos. El seu objectiu principal era que els participants poguessin apropiar-se de manera pràctica i creativa del llenguatge audiovisual i dels seus fonaments tècnics, a través de la metodologia del vídeo participatiu. La intenció era que, a més de l’expressió artística, aquests permetessin abordar i reflexionar sobre temes rellevants relacionats amb la interculturalitat i la inclusió social.

En aquests tallers es treballava una gran varietat de formats que podien anar des del documental i el reportatge fins al videoclip o el stop-motion i l’animació. Aquests últims, com s’explicava des de l’Escola Popular de Cinema de Barcelona, contribuïen al desenvolupament personal i artístic dels infants, mitjançant una experiència intensiva amb les tècniques del cinema d’animació. Al mateix temps, l’escriptura i animació de les històries estava protagonitzada pels infants en totes les seves fases: guió, animació, muntatge i sonorització, amb el suport i seguiment d’Alberto Bogleux, qui exercia el paper de facilitador.

A més dels projectes als barris —en què es feia un treball de recuperació de la memòria i reflexió sobre els processos de canvi— i als centres educatius, es van dur a terme altres projectes amb objectius concrets vinculats a la integració social.

Un exemple d’aquest últim cas és De deu a una, un projecte d’inserció laboral per a joves en risc del districte de Nou Barris (Barcelona), enfocat a oferir tallers audiovisuals a un grup multicultural de joves amb dificultats educatives. Aquesta experiència va permetre a alguns participants continuar la seva formació en l’àmbit audiovisual. Sueños del Mediterráneo va ser un altre d’aquests projectes, un taller de vídeo participatiu de quatre mesos a Barcelona, centrat en la interculturalitat i les experiències migratòries.