Colectivo Cine de la Base

Els seus integrants compartien la filiació al PRT-ERP i a altres organitzacions revolucionàries, com el FAS. El col·lectiu agrupava cineastes, activistes i estudiants compromesos amb la denúncia política, dirigida contra la dictadura d’Onganía, el peronisme tradicional i l’imperialisme. L’acció del grup es va centrar en la producció de documentals amb temàtiques socials: explotació, pagesia, classe obrera i mecanismes de poder. Però també van desenvolupar circuits de distribució alternatius, projectant les seves obres en sindicats, barris, universitats i en espais contraris als circuits tradicionals d’exhibició. La xarxa es va estendre a diverses províncies cap al 1973. El col·lectiu va perdre impuls amb el terror estatal de mitjan dels anys setanta, ja que Gleyzer va ser donat per desaparegut el 27 de maig de 1976 i, amb ell, part dels materials, de l’organització i de la continuïtat del col·lectiu. Potser la pel·lícula més emblemàtica i amb més repercussió del col·lectiu Cine de la Base és Los traidores (1973), dirigida per Raymundo Gleyzer amb guió col·lectiu de Víctor Proncet i Álvaro Melián. També cal destacar Ni olvido ni perdón (1972), també dirigida per Gleyzer, sobre la massacre de Trelew, un dels esdeveniments polítics més determinants que anticiparen la dictadura militar que esdevindria pocs anys després a l’Argentina.

El col·lectiu va adoptar un enfocament col·laboratiu i polític; la producció era col·lectiva, amb guions, càmeres, so i muntatge realitzats pels seus membres sota una visió militant. Els processos eren oberts, amb debats previs al rodatge sobre el contingut, el paper del cinema com a eina de conscienciació i la manera d’arribar al públic popular. Temàticament, van prioritzar la classe treballadora, els camperols i altres comunitats subalternes, amb la voluntat que les pel·lícules tinguessin una incidència política a nivell de les bases socials i populars. Tècnicament, utilitzaven recursos del cinema documental com la idea de reconstitució, els testimonis, materials d’arxiu, l’ús de la càmera en mà i la narració directa. Quant a la distribució, treballaven fora dels circuits comercials: organitzaven projeccions en sindicats, escoles, barris vulnerables i zones rurals, replicant i adaptant equips bàsics de projecció. La seva dinàmica de treball cercava un impacte social immediat, articulant cinema i política dins el marc d’un cinema “tercer” o de l’alliberament, que reconeixia l’herència del cinema llatinoamericà de Birri, Solanas i Getino, així com d’altres cineastes del Brasil i Cuba.