Colectivo Cine de Clase

El Colectivo de Cine de Clase va estar format per la parella Helena Lumbreras Giménez i Mariano Lisa Escaned. Cine de Clase és un dels primers grups de cinema col·lectiu que va desenvolupar els seus rodatges en la clandestinitat. Van identificar la manera de fer del cinema militant com a resposta política davant l'autarquia franquista*, desenvolupant imaginaris crítics de la transició mitjançant formes de producció d’imatges de lluita anticapitalistes. Durant el període 1968-78 van realitzar una obra fílmica de caràcter documental i amb un marcat signe polític i de denúncia social. Les pel·lícules (migmetratges rodats en 16 mm) comptaven amb la participació directa de la gent i les seves problemàtiques. Van rodar El campo para el hombre (1973), sobre els problemes del minifundi gallec i el latifundi andalús; O todos o ninguno (1975-76), sobre la vaga a la foneria Laforsa de Cornellà de Llobregat, que va desencadenar una altra de més àmplia al Baix Llobregat; i A la vuelta del grito (1977-78), sobre la crisi del capitalisme transnacional i les seves repercussions a Espanya.

Les motivacions semàntiques del Colectivo de Cine de Clase van aprofundir en el propòsit de dignificar la classe obrera. Cine de Clase significava cinema de classe obrera. La producció col·lectiva mancava de jerarquies, donant-se una estructura de presa de decisions sobre la narració documental i les formes de representació de la realitat de base democràtica i comunitària.

El Colectivo de Cine de Clase forma part dels col·lectius de cinema que apleguen les experiències significatives del cinema militant antifranquista com: el Colectivo de Cine Madrid, el Colectivo de Cine de Clase, la Cooperativa de Cine Alternatiu/Central del Curt, el Grup de Producció, l’Equipo Imaxe, Yaiza Borges, l’Equipo Penta, el Colectivo SPA i el Grup de Treball.

*La veu de Mariano Lisa en una entrevista amb María Camí Vela:
«A la pel·lícula O todos o ninguno (1975-76), vam decidir que tots els que participaven a la pel·lícula s'havien de presentar davant la càmera, inclosos els obrers, com a desafiament davant el poder. Era una forma de dir: "la classe obrera no té por. Anem a sortir al carrer i anem a sortir a la pantalla. Aquí som, si voleu ens podeu agafar i portar a presó, però haureu d'empresonar tot un regiment perquè som responsables tots els que participem a la pel·lícula". Va ser la primera vegada que vam utilitzar el terme Colectivo de Clase i el vam mantenir a la següent pel·lícula A la vuelta del grito (1977-78)».
Camí-Vela, María. “Entre la esperanza y el desencanto. El cine militante de Helena Lumbreras”. Publicat a Aranda, Daniel; Esquirol, Meritxell; Sánchez-Navarro, Jordi. Puntos de vista: una mirada poliédrica a la historia del cine. UOC, Barcelona, 2009.

El Colectivo de Cine de Clase explora la metodologia de participació política i estètica des de la càmera cinematogràfica, caracteritzant-se per la seva coherència ideològica i per una gran habilitat per commoure consciències utilitzant el testimoni directe per a l’elaboració d’un discurs polític i fílmic. Els migmetratges documentals es van filmar amb càmera i pel·lícula de 16 mm, segons Mariano Lisa, perquè aquest tipus de material era molt més econòmic d'utilitzar i ells gairebé no tenien recursos per fer els documentals. Mariano Lisa i Helena Lumbreras, abans dels rodatges, realitzaven fotografies documentals com a part del procés fílmic, que després positivaven per refer els enquadraments durant el rodatge dels documentals. La metodologia que seguien al col·lectiu de cinema militant es basava en ensenyar a les persones que formaven part del col·lectiu a utilitzar les càmeres perquè elles mateixes poguessin captar el seu punt de vista sobre allò que volien reivindicar. Després, Helena muntava el documental i el mostrava a tot el grup perquè es debatés un punt d'acord o desacord sobre el muntatge final. Segons Mariano Lisa, es denominaven Colectivo de Cine de Clase perquè ningú tenia més poder que un altre en la presa de decisions durant el rodatge i el muntatge. El seu objectiu essencial va ser «filmar els somnis de les gents que estaven lluitant per aconseguir millorar les seves condicions de vida».