Cine Sin Autor
Biografia
L’any 2008 el col·lectiu publica un manifest que funciona com a clarificació de la seva pràctica, en el qual es detallen els objectius i el mètode del col·lectiu, servint també com a proposta de reflexió sobre la ruptura de les lògiques clàssiques de la producció cinematogràfica. La teorizació del cinema a partir de la pròpia pràctica, posteriorment plasmada en un manifest, connecta directament amb la corrent del Nuevo Cine Latinoamericano o Tercer Cine, una influència fonamental per al col·lectiu. Entre les figures que el grup cita com a inspiració per a la seva tasca es troben Jorge Sanjinés, Jean-Luc Godard i Aleksandr Medvedkine, entre d’altres.
L’any 2009 el grup s’amplia amb la incorporació de Emmanuelle Trepagny, qui posteriorment s’instal·la a Tolosa, ciutat que es converteix en una nova ramificació de Cine sin Autor. Entre 2009 i 2012, Cine sin Autor treballa a diversos barris de Madrid, produint pel·lícules i participant en tallers de creació audiovisual. En aquest període s’uneixen al grup Helena de Llanos i Davide Crudetti.
L’any 2012, Cine sin Autor s’instal·la al Centro de Creación Contemporánea Matadero de Madrid, dins del laboratori de producció i creació artística Intermediae. Aquesta nova seu fixa suposa un canvi per al grup i es crea la Fábrica de Cine sin Autor, un espai físic de creació i trobada que posa fi al caràcter nòmada que havia definit el col·lectiu fins aleshores. L’any 2013, Cine sin Autor publica el Manifiesto 2.0, una versió revisada i actualitzada del text original de 2008. En aquests anys múltiples col·laboradors treballen conjuntament amb Cine sin Autor. El 2017, el col·lectiu deixa de publicar treballs i comunicacions, entrant en un estat de pausa indefinida.
Entre 2007 i 2017, Cine sin Autor desenvolupa nombrosos projectes. Entre ells destaquen Sinfonía de Tetuán (2009-2012), un mosaic d’històries de les vides als barris madrilenys de La Ventilla i Tetuán; Mátame si puedes (2012-2017), websèrie creada en col·laboració amb usuaris del Centro de Rehabilitación Psicosocial de Arganzuela; i Negrablanca (2012-2013), una pel·lícula realitzada conjuntament amb els veïns de Blanca (Múrcia).
Metodologia
Cine sin Autor desenvolupa una metodologia pròpia, anomenada sinautoría, que ha estat àmpliament teorizada i recollida en els seus dos manifestos, on es fonamenten els principis d’aquest mètode. En el seu primer manifest es defineix la idea de sinautoría com un procés socio-cinematogràfic en el qual es busca que la Representació es vegi modificada per la persona o el col·lectiu humà que genera un film, i que aquesta persona o col·lectiu humà es vegi modificat per la construcció de la representació fílmica que decideix produir.
La seva pràctica se centra a treballar amb persones i col·lectius aliens a la producció cinematogràfica convencional. Defensa la vàlua de qualsevol forma estètica per a construir les seves obres, entenent el procés com una socio-ficció-real amb la qual es busca generar, amb aquestes persones i col·lectius, les seves pròpies imatges i representacions.
El col·lectiu reflexiona i treballa amb una redefinició de la figura tradicional de l’autor, proposant el concepte de Dispositivo-Autor. Aquest seria qui controla el capital fílmic i les decisions del procés. A Cine sin Autor, l’autoria s’entén com un poder col·lectiu, exercit per persones comunes que decideixen sobre la creació, estètica, gestió i beneficis de les seves obres. Aquesta figura clàssica de l’autor és reemplaçada per la del No-Autor o SinAutor, com a base d’un model horitzontal i compartit de creació.
La decisió d’aquest Dispositivo-Autor és completament lliure sobre totes les fases de la producció audiovisual. Destaca potser la posició del grup d’entendre el guió com un exercici de pressió, advocant pel debat i el consens, i per la improvisació com a mètode. A més, el seu mètode es basa també en la No-Dirección, una forma de treball col·lectiva amb la qual es facilita el desenvolupament social del cinema sense concentrar poders en persones úniques. D’aquesta manera, es facilita la circulació de sabers i la creativitat col·lectiva, trencant la barrera que sorgeix entre professionals i no professionals de l’audiovisual.
Al Manifiesto 2.0 de Cine sin Autor, es concreta que la pràctica sinautoral respondrà a unes lògiques basades en l’impuls de l’organització social per fer pel·lícules i compartir coneixements tècnics i teòrics no elitistes. Al mateix temps, promourà l’obertura d’espais al debat, la creació com a patrimoni comú, el desenvolupament d’una narrativa col·lectiva i la recuperació d’històries pròpies. L’exhibició col·lectiva de les pel·lícules és també un element fonamental en la pràctica de la sinautoría.
Filmografia
- Sinfonía de Tetuán (2009-2012)
Collage de petites històries dels habitants dels barris La Ventilla i Tetuán, a Madrid.
- Negrablanca (2012-2013)
Projecte on es barreja ficció i memòria d’un poble de Múrcia, Blanca. La pel·lícula es realitza en el context d’una residència artística de Helena de Llanos. En aquesta pel·lícula participen diversos veïns del poble, que la creen i hi actuen.
- K de Kalle (2013)
Aquest documental retrata la vida dels veïns de Caño Roto, a Madrid. Un grup de joves narra aquestes històries mitjançant el rap, donant lloc a un documental musical. El projecte no es va arribar a finalitzar.
- Más allá de la verdad (2013)
Film que narra la vida de Gioacchino di Blasi, qui es converteix en director de la seva pròpia pel·lícula, on explica la seva infància, vida i amors. La pel·lícula es produeix durant vuit mesos de gravació amb el col·lectiu.
- Mátame si puedes (2012-2017)
Aquesta websèrie es realitza conjuntament amb alguns usuaris del Centro de Rehabilitación Psicosocial de Arganzuela. La sèrie de ficció es defineix com a “comèdia armamentística”, i explica amb humor una sèrie de situacions inspirades en el cinema tradicional d’acció.