Adriana Monti

La carrera d’Adriana Monti (1951, Milán) comença en el context del moviment feminista a Itàlia durant la dècada dels setanta. A través dels seus documentals o ficcions desenvolupa un estil col·laboratiu i experimental que va convertir les dones en l’objecte de la seva investigació, i això permet que aquestes exercissin un paper actiu i creatiu a les seves pel·lícules. Així doncs, busca ressaltar les veus, pensaments i inquietuds de diversos grups de dones a la seva vida quotidiana, donant-los un espai per a l’autoexpressió i convertint-les en les protagonistes de la seva obra.

Durant la dècada dels vuitanta, i mentre acabava de filmar Scuola Senza fine (1983), Monti funda l’escola de cinema experimental Laboratorio di Cinematografia – Albedo. Va ser professora d’història del cinema i producció cinematogràfica a la Università delle Donne i a l’Escola de Cinema i Televisió de Milà. El 1996 Monti es muda al Canadà i treballa durant quinze anys com a reportera i productora de televisió a l’OMNI Television – Rogers Media. Codirigeix ​​la seva pròpia productora de documentals, A&Z Media Ltd. Amb l’ajuda d’un programa de beques promogut per l’Ontario Arts Council, Monti dirigeix ​​el curtmetratge Iceworks. També inicia el desenvolupament de Never too Late to Create en col·laboració amb un grup de gent gran d’una residència de Toronto. Les seves pel·lícules continuen presentant-se a festivals i institucions d’arreu del món.

Projectes col·laboratius

Un dels primers films que produeix és Scuola senza fine (1983), la cinta se centra en un grup de mestresses de casa que van participar en uns cursos de formació italians anomenats 150 ore, i el va produir en col·laboració amb aquest programa de formació. Aquests cursos es van dur a terme entre el 1974 i el 1982, eren dirigitsts a treballadores de fàbriques i camperoles, però després es van ampliar també a pensionistes i mestresses de casa, i com el seu nom indica, duraven 150 hores. El film Scuola senza fine es planteja com un experiment pedagògic, una col·laboració entre les estudiants, la seva professora i la realitzadora Adriana Monti. L'objectiu és plasmar com són les relacions que s'estableixen entre les diferents dones, els debats que sorgeixen, especialment centrats en com són representades i com els agradaria representar-se, i així explorar aquests espais d'autoconeixementnt i els valors que floreixen en les sessions d’aquests cursos. Monti va rodar el film entre el 1979 i el 1981, treballant de manera col·lectiva amb les dones i la professora del grup, per més tard l’any 1983, acabar de muntar l’obra sencera.

L’any 1986, en col·laboració amb altres dones feministes italianes, Adriana Monti produeix un documental sobre un grup de dones que treballen en les fàbriques tèxtils, Filo in catena (1986). Un retrat en què es mostren les condicions laborals de les dones que treballen a la fàbrica, fent el seguiment del seu dia a dia, però en què també es plasma com són elles, reflexions sobre els seus somnis i ambicions, i les relacions que s’estableixen entre les diferents persones que treballen en aquesta fàbrica.

A Scuola senza fine, Adriana Monti desenvolupa una metodologia cinematogràfica col·laborativa, influïda pel pensament feminista i la pedagogia crítica. El documental sorgeix a partir de l’experiència d’un grup de dones que, després de completar un curs estatal de 150 hores per a treballadores, van decidir continuar reunint-se per reflexionar sobre la seva identitat, els seus rols i el seu desig de coneixement. Guiades per l’escriptora i pedagoga Lea Melandri, aquestes dones van transformar l’espai educatiu en un laboratori d’autoanàlisi i escriptura col·lectiva. Monti no les retrata des de fora, sinó que les implica activament en la creació del film, compartint amb elles l'escriptura, la planificació i les decisions sobre l’estructura narrativa. Un dels aspectes més innovadors del seu enfocament és el que es podria anomenar una “dramatització conscient”: les dones no només expliquen la seva experiència, sinó que l’escenifiquen i l’examinen críticament davant de la càmera. En lloc d’un documental d’observació tradicional, Monti proposa una forma híbrida on s’esborren els límits entre vida, teatre i pensament. Les protagonistes interpreten escenes de la seva vida quotidiana, llegeixen textos propis i es representen a elles mateixes des d’una nova perspectiva. Així, Scuola senza fine es converteix en una eina d’autoconeixement col·lectiu i en una forma de cinema que redistribueix el poder de narrar, qüestionant les jerarquies entre directora i protagonistes, entre saber acadèmic i experiència viscuda.